La imagen de playas blancas y de destino de luna de miel se truncó al aterrizar en Kuta y oler a clavo, incienso y sortear las motos. Esa imagen se recuperó en Ubud y los paseos en motos entre arrozales. Entonces descubrí un Bali amable, sonriente, con su propio código. No el de playas blancas,…
“Entre Harinas” (titularidad de Sonia Layola) se encuentra profundamente comprometido con el cumplimiento de la normativa española y europea de protección de datos de carácter personal, y garantiza el cumplimiento íntegro de las obligaciones dispuestas, así como la implementación de las medidas de seguridad dispuestas en el Reglamento General de Protección de Datos (RGPD) (UE) 2016/679, de 27 de abril, y en la Ley Orgánica 3/2018, de 5 de diciembre, de Protección de Datos Personales y garantía de los derechos digitales (LOPD y GDD, en adelante LOPD).
De conformidad con estas normativas, informamos que la utilización de nuestro blog puede requerir que se faciliten ciertos datos personales a través de formularios de registro o contacto, o mediante el envío de emails, y que estos serán objeto de tratamiento por “Sonia Layola”. También queremos informarte que esta web utiliza cookies para que podamos ofrecerte la mejor experiencia de usuario posible. La información de las cookies se almacena en tu navegador y realiza funciones tales como reconocerte cuando vuelves a nuestra web o ayudar a nuestro equipo a comprender qué secciones de la web encuentras más interesantes y útiles.
Puedes leer más sobre las cookies que usamos en nuestra política de cookies. También puedes leer más sobre como usamos tus datos personales en nuestra política de privacidad.
Quin viatge més bonic! L'únic que coneixia de Bali eren les fotos de les platges i la seva cuina l'havia testada fa molts anys a un restaurant que havia a Barcelona a Montjuïc, just al costat del parc d'atraccions. Suposo que el restaurant ja no hi serà i més desde que van tancar el parc. El que sí recordo era que el menjar era espectacular!! I ens va agradar moltíssim.
Veient les fotos es pot dir que sí, que Bali és un destí on els nens poden gaudir igual, o més, que els pares. Jo no sé si aniria tan lluny amb la petita, perque tantes hores d'avió cansan molt als nanos… pero quan sigui més gran no ho descartaria.
Petons
Doncs sí, molt xulo. No em sona cap restaurant indonesi a Montjuïc. Imagino que no hi és ja. Està el Betawi enfront dels 4 Gats, molt recomenable. És cert que són moltes hores de vol i també que ella no se'n recordarà d'aquest viatge. Amb el gran no vam viatjar, viatjar fins que va tenir 5 anys.
És una manera, però jo crec que sovint els pares ens "castiguem" i no anem on voldríem pels nens, quan en realitat només cal adaptar el viatge una micona. No sé, és que jo ara visc més al dia. A saber si més endavant ho podrem fer 🙂 Un petonàs bonica
Quin viatge… sembla de somni Sònia! Quines ganes tindria de tele transportar-me cap aquest destí. Per les fotos es veu realment preciós i quina cara de felicitat que se li veu a totes les fotos a la peque. Pot ser que de gran no recordi gaire aquest viatge, però les experiències viscudes sí que l'influenciaran molt pel seu futur. És una manera de gaudir d'un viatge, que com dius, et ve de gust de fer i que no per tenir canalla has de renunciar a fer i per altra banda, adaptant-lo pels petits fa que t'ho prenguis amb més calma i així puguis apreciar coses que si no hi fossin ells, segurament no veuries ni experimentaries. Sens dubte ha de ser molt enriquidor i especial 🙂
Una abraçada bonica i fins demà!! 😉
No puc estar més d'acord amb tu. Penso que d'alguna manera o una altra és una experiència que acumula al seu bagatge personal. I efectivament viatjar amb ells ens obre un món nou i diferent. Un petonàs bonica.
¡Pues claro que si!, los niños a todas partes….yo me los he llevado desde que tienen 4 meses…..desde tournees por el territorio español hasta USA, Golfo de Mejico, Islas varias…..cruceros…..safaris, jajaja….¡LO MALO!, porque todo tiene un lado malo, es que no conciven un viaje en el que vayamos Iñigo y yo solos, ahora se nos quieren "pegar" si o si…jajaja…..y a veces, nos los tenemos que "sacudir" de encima, (jijiji)….y te dicen: ¿Otra vez?…..
Qué viaje mas precioso has hecho, pero creo que es porque tu niña está en esas fotos, tan feliz……es preciosa…..¡Hablamos un día de estos pichona!.
Besos…
Marialuisa
Ya, este es el riesgo. Que luego no soportan que viajes sin ellos 😉 Pero estoy de acuerdo contigo. Siempre me he arrepentido de no haberlo hecho antes con el mayor. Aunque con 5 añitos se fue a las Antillas. Pero es que además viajar con ellos te descubre otras cosas. Eso sí, echo de menos las salidas en pareja de vez en cuando 😉 Un beso. Te llamo la semana que viene que esta estoy esquizofrénica
Quin relat més dolç i més original! Si cuines igual que escrius ummmmm! ha de ser un plaer (i dels grans) seure a la teva taula.
La raó d'escriure't té a veure amb la frase que diu "el món es un mocador"…resulta que estava jo buscant informació per anar de vacances a Bali amb nens i el Google m'ha descobert el teu blog. Quina ha estat la nostra SORPRESA (en majúscules) quan la meva parella t'ha reconegut. Ens coneixem! poc, molt poc, però ens coneixem!
Aprofito per preguntar-te si tens alguna recomanació d'allotjament amb encant i amagat entre camps d'arroç, a Ubud.
Sabrem guardar-vos el secret .-)
Marta i Enric
Moltes gràcies parella. Ja us vaig dir que qualsevol informació que necessiteu m'ho dieu. No sé de cap hotel amb camps d'arros amagat per Ubud 🙂 però hi ha molta oferta i segur que en trobareu 😉